EL DISTRET
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
Gabriel Ferrater
3 comentaris:
Que bonic el poema, que bonic el paisatge!!! (Cantarella: sé on és, sé on és...)
Je serai bientôt désoccupée, M. Iroquois, préparez donc vos feux et vos torchons...
Gabriel Ferreter: Massa bo i massa poc conegut.
estic d'acord.mai chi va piano ... gallimar
Publica un comentari a l'entrada